[…] Pero la mayor sensación la causó la joven soprano Anita Hartig en un doble debut, era su primera Violetta, y era su primera aparición en el Liceu de Barcelona, un reto que superó cosechando un gran y merecidísimo éxito. […] Una función llena de alicientes que cumplió con las expectativas y confirmó a Anita Hartig como una gran Violetta.
Miquel Martínez – Bachtrack
En aquest segon cast tenia el gran atractiu de comptar amb el debut al Liceu de la soprano Anita Hartig, que a la vegada debutava en el rol. La soprano romanesa té una veu de lírica pura, lleugerament vibrada i amb una emissió segura i ferma, que omple el teatre quan convé, alhora que està dotada d’un gust exquisit i una musicalitat expressiva en el seu fraseig. Hi ha no obstant coses a millorar en aquesta Violetta primerenca, que segurament si hagués comptat amb una direcció musical més còmplice i implicada, hagués pogut treure més emotivitat dels moments més colpidors com l’”Amani Alfredo!” molt més suficient vocalment que no pas d’impacte expressiu, així com el seu “Addio al pasatto” indegudament escurçat a una única estrofa, no sé pas per decisió de qui i per què. Hartig és una molt bona Violetta, vocalment molt adequada i suficient, que va iniciar el primer acte de manera desconcertant amb un brindis anònimament preocupant, no només per culpa seva i va cantar la gran escena conclusiva amb prudent autoritat i satisfactòria solvència, però que donava a entendre que el millor es reservava per els dos actes que li són més favorables. El seu duo amb Giorgio Germont és molt bo i segurament hagués estat millor amb un Germont més noble. En tota l’escena a la casa de Flora va mostrar la vessant més dramàtica imposant-se com cal en el concertant i deixant pel tercer acte la rúbrica que certifica la categoria d’aquesta jove soprano que esperem veure en altres ocasions liceistes. Magnífica en el duo amb Alfredo, ambdós cantants especialment motivats i l’escena final amb l’escena de la mort.
